jueves, 21 de enero de 2010

Urbanisme preventiu: les trampes de l'espai públic




Potser alguns encara recordin una escena de la pel·lícula Manhattan. Woody Allen i Diane Keaton sortien de nit junts, passejaven per New York, prenien un cafè en un bar i acabaven asseguts en un banc, esperant l'alba i mirant el pont de Brooklyn. Aquesta imatge sortia també en el cartell de la pel·lícula: Allen i Keaton asseguts d'esquena en un banc, mirant cap a l'East River. Manhattan es va rodar el 1979, i aquesta escena pot ser que en els propers anys acabi convertida en una cosa completament anacrònica. Ja fa molt de temps que es va declarar una guerra contra els bancs i d'aquí poc és molt probable que no en quedi cap.

En moltes ciutats els bancs estan essent eliminats, substituïts per cadires individuals o, en el millor dels casos, estan essent modificats amb separacions i recolzabraços. La justificació d'aquesta mesura radicaria en l'anomenat "ús incívic" que es faria d'aquestes peces del mobiliari urbà. En altres paraules es vol impedir que en determinades zones de la ciutat la població en augment continu dels sense sostre els utilitzi per dormir. Comportament no només "incívic", sinó també imatge molt poc decorosa de cara als nombrosos turistes que cada dia visiten els nostres preciosos centres històrics.

Recentment en alguns punts considerats conflictius de Ciutat Vella s'han adoptat una sèrie de mesures urbanístiques per tal d'evitar conductes "incíviques". Es tractaria de la instal·lació de "bancs anti-indigents", amb recolzabraços perquè sigui impossible estirar-se en ells i dormir, i la construcció de rampes "anti-orines" a les cantonades. Totes elles, mesures que s'afegeixen a les ja nombroses peces del vast repertori d'instruments "anti-alguna cosa o algú" dels quals s'ha anat dotant l'espai públic barceloní.

Per exemple les Pig ears (orelles de porc) són la mesura anti-skaters. Perquè aquests joves incívics no campin impunes pels carrers de la ciutat, s'han instal·lat en molts punts estratègics unes grapes en forma d'orella que funcionen com a obstacle per a les rodes dels patinets i acaben fent-los la vida impossible.

Però on realment s'ha estat més creatiu és a l'hora d'adoptar mesures per tal que dormir a determinades zones sigui pràcticament impossible: des del reg de les places, passant per la instal·lació de seients incòmodes a les parades del metro i lautobús, fins arribar als punxons en els racons que podrien ser utilitzats com a refugi a la nit. Aquest repertori de solucions venia definit pels diaris com "urbanisme preventiu", una definició menys coneguda, però sens dubte més bonica i menys orwelliana que "arquitectura del control", menys reaccionària que "arquitectura disciplinària", i menys alarmista que "construcció de l'espai defensable". Però estem segurs que l'únic objectiu de la guerra en contra dels bancs sigui eliminar, o com a mínim desplaçar, els indigents del centre de la ciutat?

Una vegada més el centre comercial sembla haver-se convertit en el patró per a la modificació de l'espai públic de les nostres ciutats. Els centres comercials des del seu naixement representen una "versió filtrada de l'experiència de la ciutat, una simulació de la urbanitat" [1]. S'assemblen a la ciutat, tenen carrers, places, però realment no ho són. Representen tan sols una simulació d'un ambient urbà, una cosa molt característica d'una època, la nostra, que sembla preferir sempre més la simulació a la realitat.

Un carrer d'aquests centres difereix d'un carrer real principalment per la seva raó de ser: existeix únicament i exclusiva en funció de la venda de les mercaderies exposades en els aparadors. No pot ser un lloc per passejar, està construïda per induir a la compra. Per aquesta raó en els centres comercials els pocs bancs que hi ha estan estratègicament instal·lats mirant a les botigues. Els nostres centres històrics segueixen el mateix exemple, es van blindant no només per rebutjar els no desitjats com els joves i els sense sostre, sinó que també es van modificant per induir al consum. I està clar que en els carrers i a les places del futur seure no sortirà gratis.

Notes: [1] Trevor Boddy, Subterránea y elevada: la construcción de la ciudad análoga, en Variaciones sobre un parque temático. La nueva ciudad americana y el fin del espacio publico, ed. Gustavo Gili, Barcelona, 2004,p. 146.

http://enfocant.net/noticia/urbanisme-preventiu-les-trampes-de-lespai-p-blic